10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 3. L’Estadística

Deia un professor de l’ETSECCPB que a la vida hi ha veritats, mentides i estadístiques. I és que les estadístiques no són altra cosa que una acumulació de dades. La utilitat o inutilitat d’una estadística (i també el seu grau de proximitat amb la realitat) depèn completament de com es recullen, analitzen i tracten aquestes dades. Al llarg de tot aquest procés es poden produir errors, o bé manipul·lacions intencionades, que redueixin el resultat precisament a això: a un conjunt de dades sense gaire sentit, o bé amb un sentit induït artificialment.

Se li atribueix a Winston Churchill (com tantes altres frases que potser va dir, o potser no) allò de no crec en cap estadística que no hagi manipul·lat jo mateix. I és que massa sovint les utilitzem tan malament com sabem, sense cap mena de rigor ni respecte per la metodologia d’una ciència molt maltractada i molt mal compresa.

Per començar potser hauríem de definir què és l’Estadística. Per a la majoria de la gent, les estadístiques són el mateix que les enquestes, xifres que apareixen als diaris i a la televisió, i que normalment s’expressen en termes de tants per cent, cosa que encara les fa més equívoques.

Però què és, en realitat, l’Estadística?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, estadística és la ciència que té per objecte d’aplegar, classificar i comptar tots els fets del mateix ordre. Només això: comptar i classificar. L’Estadística no és altra cosa que l’eina per analitzar grans quantitats de dades. I, com totes les eines, pot ser perillosa en mans d’algú que no la sap fer servir.

Ara bé, quin és l’interès d’analitzar totes aquestes dades? Conèixer la realitat. Aquest és sempre l’objectiu final: fem estadístiques per saber alguna cosa més del món en què vivim. I per què necessitem l’Estadística? Perquè el món és tan gran, tan vast i està tan saturat d’informació que és impossible conèixer-la tota. L’Estadística defensa que aquesta realitat pot representar-se dins d’uns certs marges d’error analitzant-ne només una part i suposant que el què és vàlid per aquesta part (que anomenarem a partir d’ara mostra) també ho és per al tot (que anomenarem població). Així doncs, si volgués saber quants arbres hi ha en una selva, tindria l’opció de comptar-los tots un per un, cosa que seria inhumanament llarga i molt probablement fora de l’abast dels meus recursos, o bé comptar, per exemple, quants arbres caben en 1 km quadrat, medir sobre un mapa (o sobre imatges per satèl·lit) la superfície de la selva i multiplicar-ho pel nombre d’arbres que cabien a la meva mostra. Així tindria una aproximació de la quantitat d’arbres totals. Igualment, si volem conèixer l’opinió de tot un país sobre un tema, tenim l’opció de visitar un per un cada habitant dels que en conformen la població i preguntar-los què en pensen, cosa que no és gaire pràctica, o bé fer una enquesta sobre una mostra extreta d’aquesta població.

Fins aquí molt bé. El problema és que això és una simplificació, i no sempre es recorda: és evident que, procedint d’aquesta manera, només per la més afortunada de les casualitats encertaria el nombre real d’arbres que hi ha a la selva. Però potser m’hi acostaria amb una precisió d’uns quants milers. Si no només comptés els arbres al llarg d’un km quadrat, sino que ho fes diverses vegades, en zones diferents, amb accidents geogràfics diversos, i fes la mitja de tots els resultats, potser aconseguiria aproximar el resultat fins als centenars. Tot això requereix un procés de tractament de les dades molt estricte a fi d’estar segurs que ens allunyem el mínim possible de la realitat. Perquè això que quedi ben clar: una estadística mai no és la realitat, però una estadística ben feta s’hi aproxima el màxim possible.

Són molts els errors que es cometen en aquest procés. Analitzem-ne alguns dels més comuns.

1. Mostres massa petites

L’Estadística requereix gran quantitat de dades per funcionar. Bàsicament, com més dades, més s’acostarà a la realitat (si portem el raonament fins a l’extrem, si recollíssim totes les dades, podríem representar la realitat en tota la seva exactitud… com fer-ho ja és una altra cosa). Aplicar l’Estadística a mostres petites només ens portarà a equívocs.

D’aquí venen algunes de les crítiques tradicionalment fetes a l’Estadística. Per exemple, estadísticament parlant, al Vaticà hi ha 2 Sants Pares per kilòmetre quadrat. El problema (a part que el Vaticà només té mig kilòmetre quadrat de superfície) és que no es pot aplicar l’Estadística al Sant Pare de Roma, perquè només n’hi ha un. Igualment, s’ha dit tota la vida que l’Estadística és la ciència que diu que, si tu t’has menjat un bistec de 5 kg i jo m’he begut un litre d’aigua, cap dels dos no té ni gana ni set. O, formulat d’una altra manera, si jo m’he menjat tot un pollastre i tu no has menjat res, cada un dels dos ens hem menjat mig pollastre.

2. Mostres esbiaixades

És menys sabut del que caldria que les enquestes que fan els diaris no volen dir res: l’absoluta majoria dels lectors d’un diari són gent que està d’acord amb la línea ideològica del mateix. Per tant, una enquesta sobre qualsevol tema feta entre els propis lectors només demostra que la majoria de la gent que pensa com nosaltres està d’acord amb el que diem. De la mateixa manera, està clar que si fem una enquesta sobre la religiositat de la població enmig de Plaça Catalunya obtindrem resultats força diferents que si fem les mateixes preguntes un diumenge a la sortida d’una esglèsia. Trobaríem també que dos enquestadors que fessin la mateixa pregunta (així, per exemple, “qui creus que guanyarà la lliga?”) en dos llocs escollits “a l’atzar” (com ara el Camp Nou i el Santiago Bernabeu) obtindrien resultats força diferents… Contradictoris, potser.

Hi ha tota una ciència al voltant del mostreig: s’intenta que les mostres siguin prou grans, que comprenguin diferents segments demogràfics, per edats, per sexes, per localització geogràfica, per nivell d’ingressos, etc. Una mostra massa petita no és mai representativa, però fins i tot una mostra molt gran pot donar resultats esbiaixats si no representa adequadament la població: com a exemple extrem, podríem fer una mostra sobre la meitat de la població, preguntar-los de quin sexe són i obtenir com a resultat de l’enquesta que el 100% dels habitants del país són dones.

3. L’irrellevància de les dades

En podreu trobar un exemple darrere l’altre a la retransmissió de qualsevol enfrontament esportiu, coses de l’estil de “la meitat de les vegades que el Barça ha encaixat un gol abans del minut 42, ha acabat remuntant el partit“.

Molt bé… i què? Per què el minut 42 i no el 41 o el 43? De la mateixa manera podríem dir “la meitat de vegades que m’he obert una cervesa a la mitja part, el Barça ha acabat remuntant el partit” o “el 80% de vegades que em vesteixo de negre plou a Galícia“.

El problema és que ni casualitat implica correlació ni correlació implica conseqüència. Què és el que fa que el Barça remunti el partit, que encaixin el gol abans del minut 42 o que jo m’obri una cervesa? Probablement cap de totes dues coses. I, de la mateixa manera, encara que tingui per costum vestir-me de negre (i encara que a Galícia hi hagi el costum que el temps sigui plujós), no hi ha cap relació entre el color del meu jersei i la meteorologia gallega, no més enllà de la coincidència. Quina rellevància te aquesta dada, llavors? Cap ni una.

El problema amb aquestes dades irrellevants és que de vegades arriben fins i tot a ser notícia. Un exemple força recent arriba de la mà del tancament de Megaupload. El cap de setmana següent, un conegut diari presentava el següent titular: Los cines llenan tras el cierre de Megaupload, detallant a continuació que l’afluència de públic havia augmentat un 32%. El problema és que una variació de taquilla del 32% és perfectament normal d’un cap de setmana a l’altre, en funció de la cartellera, del temps que faci, d’altres opcions d’oci disponibles… En conclusió, no hi ha notícia. Cap ni una. És una dada que no indica res.

4. La manera de formular la pregunta

Us ho cregueu o no, la manera de formular una pregunta té molta influència sobre la resposta que donem a la mateixa. Dan Ariely en aquesta conferència enmarcada en les TED talks ho explica molt millor que jo (i subtitolat en 38 idiomes).

El senyor Ariely defensa que els éssers humans som previsiblement irracionals. Davant d’un estímul, tendim tots a actuar de maneres similars, que no sempre tenen gaire a veure amb l’anàlisi intel·ligent de les circumstàncies, sino més aviat tot el contrari. Això és vàl·lid també per al cas de respondre a una enquesta, o bé triar entre diverses opcions.

Hi ha un exemple de llibre, molt explicatiu. Suposem que dos diaris fan una enquesta sobre la percepció ciutadana de la tasca del govern. El primer pregunta “Està vostè d’acord amb totes les mesures que ha pres el nostre president?”, mentre que el segon pregunta “Creu que la tasca del nostre president ha estat, en general, positiva?”. És, en essència, la mateixa pregunta. Però, clarament, a la primera d’elles hi haurà molta més gent que contestarà “no”. D’acord amb totes les seves decisions? Amb totes? O bé ets un militant convencut dels que porten el carnet del partit a la butxaca o bé en alguna cosa o altra discreparàs, no? En canvi, l’altre diari t’ofereix dir que en general ho ha fet més o menys bé. Molta més gent estarà d’acord amb aquest altre enfocament, simplement perquè ja està orientat així.

I no només de la pregunta. El resultat també dependrà de les respostes elegibles. En el cas de la pregunta anterior, els resultats no seran els mateixos si només oferim les possibilitats “Sí” i “No” que si hi afegim “Més o menys”. Hi haurà una variació, que no sempre és evident. Exemples extrems ja freguen la manipul·lació descarada. És el cas de la consulta popular per al canvi de nom de Maó, que no permetia l’opció de conservar el nom en ús (arrel de la qual es va crear el hastag #ésMaó), o bé aquesta altra enquesta feta per un diari, en què només éra possible votar “no”.

Així que ja ho veieu. Potser sí que no ens hauríem de creure cap estadística que no haguem manipul·lat nosaltres mateixos. O potser no cal anar tan lluny, però si tenir present que una estadística mai no demostra res. Només és un sondeig, una recopil·lació de dades que, si no es fa correctament, ni tan sols no tenen significat.

Ara bé, aquestes que hem vist són algunes de les pràctiques més comunes, però ni de bon tros les úniques. Podríem dedicar-li tota una sèrie només a l’Estadística (10 maneres de mentir fent servir l’Estadística…) i no ens les acabaríem. I a tu? Se t’ocorre alguna altra manera habitual de manipul·lar les dades?

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 2. L’ordre de les operacions

Avui començarem amb un exemple pràctic, que em va arribar fa no gaire a través del Facebook (Hinterlands, com sempre, utilitzant fonts del més alt nivell acadèmic). Observem la pregunta i les respostes possibles:

Què me’n dieu? Us atreviu a aventurar una resposta abans de continuar llegint?

D’entrada, per si algú ho dubtava, us avanço que la sol·lució no és zero. Sí, com ho llegiu: l’absoluta majoria de la gent que ha contestat la pregunta, més de 1.300.000 persones (i ja deu anar pels dos milions, a hores d’ara), s’han equivocat de mig a mig.

Però com poden estar equivocades un milió i mig de persones? Però si tothom sap que qualsevol cosa multiplicada per zero és zero! I, a més, si ho fas amb la calculadora, veuràs que dóna zero. Ara em diràs que saps més tu que la calculadora?

Doncs sí, amic meu. Sé més jo que la calculadora. I tu. I tothom. Perquè la calculadora no sap res: ella es limita a tornar-li la resposta al què li introdueixes, però no en té ni idea de quina operació és la que vols fer. Així doncs, si tecleges l’operació equivocada, obtindràs el resultat equivocat. I, en aquest cas, has introduit l’operació equivocada.

I ara! Què dius? Jo he teclejat exactament el que posa allí!

M’ho crec. Però, si has fet servir una calculadora corrent (o, fins i tot, certes calculadores científiques que no permeten introduir la línia sencera, sino en què has d’anar operant pas a pas), haver teclejat exactament el què surt en aquella pregunta et condueix a l’operació equivocada. Perquè la calculadora no sap res. Ni tan sols matemàtiques.

Et proposo un experiment: tecleja-la al revés, de dreta a esquerra. Això és:

0 x 2 – 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2

Si ho fas, obtindràs un resultat que no és zero, sino la veritable resposta (efectivament, 26, si no ens hem descomptat amb els dosos).

Ai, caram! Màgia! Com és que ara sí que dóna?

Doncs perquè ara has fet les operacions en l’ordre correcte.

Per començar, espero que tothom vegi que el zero no està multiplicant tot el carro de dosos, sino només el darrer de tots ells. Per a què la resposta fos, efectivament, zero, caldria recórrer a uns vells coneguts: els parèntesis. L’operació quedaria llavors:

(2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 + 2 – 2 + 2) x 0 = 0

I per què? Doncs per una convenció de la notació matemàtica. Quan parlem, gairebé no distingim entre, diguem, “dos per… tres més dos” i “dos per tres… més dos”, però en realitat són dues operacions força diferents. En el primer cas, estaríem parlant de 2 x (3 + 2) = 2 x 5 = 10, mentre que en el segon el que tenim és 2 x 3 + 2 = 6 + 2 = 8. Dos resultats, com veieu, que provenen de combinar els mateixos nombres i operacions en diferent ordre.

La Matemàtica és una ciència universal i exacta, amb el què no es pot permetre aquesta ambigüitat que existeix en el llenguatge. Cal una manera d’escriure aquestes operacions sense possibilitat de dobles interpretacions, i de fet és la que he utilitzat jo quan us les he transcrit amb nombres i parèntesis. Ara bé, aquesta eina que és la notació matemàtica s’ha de saber fer servir. Si no seguim les regles, serà com tractar de llegir en veu alta un idioma del què en desconeixem la fonètica: tota semblança amb les paraules reals serà fruit de la casualitat.

En la notació matemàtica que utilitzem (podríem escollir-ne una altra, com ara la dels maies, els egipcis o els babilonis), la prioritat de les operacions és:

1- En primer lloc, es resolen els parèntesis

2- Multiplicacions i divisions

3- Sumes i restes

Això, insisteixo, és així per convenció: només és una manera d’escriure les operacions, com l’alfabet llatí, el ciríl·lic o els kana-kanji són maneres (distintes i vàlides totes elles) de transcriure sons. No obstant, que dues llengües s’escriguin amb sistemes diferents no suposa un excessiu mal de cap (excepte per als estudiants estrangers, sobretot als primers cursos), però si tothom escrivís les Matemàtiques de diferent manera, la “mateixa” operació podría valdre 8 a França i 10 a Anglaterra. I així no anem enlloc. Si les Matemàtiques han de ser una ciència universal, la manera d’escriure-les també ha de ser universal. I es va escollir aquesta, probablement perquè es va considerar la més pràctica i senzilla de fer servir.

Ara bé, com tot sistema d’escriptura, té unes regles que, si no respectem, ens duen a equívocs. En definitiva, si no resolem les operacions en l’ordre adeqüat, arribarem al resultat incorrecte. I què ens importa això a l’hora de mentir? Doncs molt, per dos factors que ja he enunciat.

En primer lloc, les matemàtiques no deixen lloc a l’ambigüitat, però la llengua sí: quan parlem, sobretot quan parlem de pressa, és impossible distingir “2 x (3 + 2)” de “2 x 3 + 2”. Totes dues coses es llegeixen “dos per tres més dos”, i si ens estem referint a l’una o a l’altra és quelcom que pot quedar clar pel context… O no. La gràcia de la qüestió arriba quan parlem d’una de les dues opcions però deixem que el nostre interlocutor entengui l’altra. Això, evidentment, pot produir-se de manera involuntària i accidental, en un malentès, però també es pot induir amb tota la mala intenció del món.

Però és que, a més, podem utilitzar una calculadora en el nostre benefici. Perquè la gent confia en les calculadores, les considera portadores de la veritat absoluta i font de totes les respostes. Però, com m’he afartat de repetir, la calculadora no sap matemàtiques, no té criteri: únicament es limita a processar la informació que li introduïm. I, si introduïm la informació errònia, obtindrem el resultat erroni (“garbage in, garbage out“). Novament, això pot ser accidental (qui no s’ha equivocat mai teclejant en ple examen de Matemàtiques?) o fredament premeditat, com és el cas de la pregunta que obria aquesta entrada. Indubtablement, la persona que la va redactar va posar el zero al final amb tota la intenció del món. I, per si de cas, el va separar de tot el tren de dosos amb un doble espai per a destacar-lo encara més. El resultat és clar: més de 1,3 milions de persones (més de la meitat dels que han respost) han caigut a la trampa.

Només cal, llavors, una mica de coneixement de la mecànica interna de la calculadora per a poder fer afirmacions falses que podrem respatllar molt convincentment gràcies a ella. Dubto molt que ningú s’hagi fet ric gràcies a aquesta tècnica, però segur que més d’un s’ha estalviat pagar la seva part en un sopar o alguna cosa per l’estil.

Perquè els humans sóm molt fàcils d’enganyar. I, en qüestió de nombres, encara més. Perquè el càlcul és una activitat que exigeix de tota la nostra concentració. El nostre cervell se satura si intenta mantenir una conversa i resoldre una operació al mateix temps. I un bon mentider s’assegurarà que l’atenció del seu interlocutor resti en la conversa i no pas en l’operació.

Així que ja ho veieu: no et pots fiar de ningú. Ni tan sols de les calculadores.

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 1. Els tants per cent

Els tants per cent són potser una de les eines més antiintuïtives de la matemàtica quotidiana. I aquest és el seu problema: d’eines matemàtiques que són antiintuïtives en podríem trobar un bon grapat, però definitivament cap d’elles tan corrent com els tants per cent. Tothom fa servir tants per cent: el banc, els polítics, els periodistes, els anuncis del supermercat… Tot són tants per cent. Amb aquesta profusió de percentatges al nostre voltant sembla que els hauríem de tenir per la mà, no? Doncs no. Hi ha molt poca gent que tingui clar com funcionen exactament els tants per cent. I fins i tot aquesta gent s’equivoca de tant en tant. Per què? Perquè són antiintuïtius.

Posem, per exemple, que llegiu en un diari (no seria gaire difícil trobar algun cas semblant) quelcom de l’estil de “Els preus de l’habitatge han pujat un 5% cada any durant els últims 10 anys. Per tant, ara són un 50% més cars que ara fa 10 anys”. Què en penseu? Veritat o mentida?

Si has pensat que necessàriament ha de ser mentida perquè, si no, no ho hauria posat com a exemple en aquesta entrada, ja hi tens molt guanyat. Ara bé, sabries dir-me per què és mentida? Per què un augment del 5% anual durant 10 anys no és el mateix que un augment del 50% en 10 anys?

Suposem un preu inicial de 100. Al final del primer any, un augment del 5% es tradueix en un preu de 105. Fins aquí correcte, oi?

Per al segon any, tenim un altre augment del 5%, però –¡cuidaaao!- ara ja no estem parlant del 5% de 100, sino de 105. I el 5% de 105 ja no és 5, sino que val 105 · 0,05 = 5,25. Per tant, per al segon any, els preus no pugen fins a 110, sino fins a 110,25. Però és que llavors això implica que al tercer any el 5% es calcularà precisament sobre aquests 110,25, en lloc de sobre els 100 inicials. Si fem el càlcul per als 8 anys que ens resten, veurem que al cap dels 10 anys el preu del nostre habitatge és de 163,89. Així doncs, un augment del 5% cada any durant 10 anys no ha suposat un augment total del 50%, sino més aviat del 63,89%. Si estàvem parlant d’un pis força normal (posa-li 200.000 euros), la diferència entre un preu i l’altre és ni més ni menys que de 27.780 €. Si us sobren me’ls podeu donar, eh?

Bé. Oblidem-nos ara del 5% i suposem que sí que tenim un augment del 50% en 10 anys. Això vol dir que, si el nostre preu era de 100 deu anys abans, ara és de 150. Tots d’acord? Què us sembla ara si us dic que fa 10 anys els preus eren un 33% inferiors als d’ara?

Au, quin disbarat! No m’acabes de dir que han pujat un 50%? I ara pretens dir-me que eren un 33% més baixos? Voldràs dir un 50: si han pujat un 50% és que abans eren un 50% més baixos, està clar… 

¡¡MENTIRAAAAA!!

Anem a veure: abans valien 100 i ara valen 150, no? Estem d’acord en que han pujat un 50%. Però és que si fa 10 anys haguessin estat un 50% més baixos, haurien d’haver valgut la meitat del que valen ara. És a dir, 75. I no en valien 75, que en valien 100: valien dos terços del que valen ara. El tercer terç és la diferència. Així doncs, de fa 10 anys a ara, els preus han augmentat un 50%, però abans eren només un 33% més baixos que ara.

Marejats? Espero que no.

En aquest ordre de coses, és evident que em quedaré amb la xifra que m’interessi: si estic a l’oposició i vull criticar l’acció del govern, diré “per culpa seva, els preus han augmentat un 50%!”, mentre que si estic al govern i m’interessa defensar la meva gestió, acusaré a l’oposició de mentiders i diré que “segons les meves dades, fa 10 anys els preus eren solsament un 33% més baixos que ara”. Qui menteix? Estrictament parlant, ningú. Però és evident que totes dues parts han triat la manera de presentar la informació amb uns objectius ben clars. Perquè tot es pot manipul·lar i tot es pot maquillar.

Fins i tot les dades objectives.

Per què t’hauria d’importar l’Eix Mediterrani

Si en algún punto ha de haber caminos de hierro ha de ser precisamente alrededor del puerto, que debiera hallarse en contacto inmediato con las estaciones o los puertos de las vías terrestres, y las dependencias de unas y otras con la contigüidad conveniente a la mayor comodidad y economía de los transportes.

Ildefons Cerdà, Teoría de la construcción de las ciudades aplicada al proyecto de reforma y ensanche de Barcelona (1859)

***

 

Potser n’has sentit alguna cosa als mitjans de comunicació, o potser no. En qualsevol cas, des del moment en què pots llegir aquestes línies, l’Eix Mediterrani és important per a tu. I, si no pots, també ho és.

Per començar, caldria aclarir què és l’Eix Mediterrani: rep aquest nom la futura línia ferroviària, tant de passatgers com de mercaderies, que ha de connectar, amb via d’ample internacional, els principals ports de la costa mediterrània espanyola amb la frontera francesa (o, més exactament, amb el gran nus ferroviari de Lyon).

Potser et preguntaràs “Què té això d’important?”. Doncs molt.

No es cap secret que Àsia és, i cada cop més, la principal zona productora del món. Els made in China, made in Taiwan, made in Korea han passat a formar part de les nostres vides i, com a mínim en un futur pròxim, no sembla que vulguin ser desplaçats. Què té a veure això amb l’Eix Mediterrani? Tot.

Qui consumeix els productes fabricats a Àsia? Doncs, en gran part, Europa i els EEUU. I com arriben aquests productes des dels seus llocs de fabricació fins als prestatges de les tendes europees i americanes? Doncs de la manera en què es mouen el 80% de les mercaderies al voltant del món: en vaixell. I sabeu per on passen aquests vaixells? Pel Mediterrani.

Principals rutes marítimes entre Àsia i Europa. La imatge original és de Wikimedia Commons.

Corria 1868 quan es va obrir una de les obres d’enginyeria més importants a nivell internacional: el Canal de Suez. Gràcies als seus gairebé més de 200 km de longitud, un vaixell de fins a 240.000 tones de càrrega pot navegar pel Canal entre el Mar Roig (és a dir, l’Oceà Índic) i el Mediterrani (és a dir, l’Oceà Atlàntic) sense haver de rodejar tot el continent africà, estalviant-se així una volta d’aproximadament 4.000 km. (Com a dada comparativa, 4.000 km són uns 2/3 del radi de la Terra). D’aquesta manera, el Mar Mediterrani, a través del Canal de Suez i l’Estret de Gibraltar, passa a formar part de les principals rutes del trànsit navier mundial.

Un cop creua el Canal de Suez i entra en el Mediterrani, un vaixell carregat de mercaderies amb destinació a Europa té dues opcions. La primera és desembarcar en un port del mateix Mediterrani. La segona és creuar tot aquest mar fins a l’Estret de Gibraltar, travessar-lo, rodejar la Península Ibèrica, seguir la costa de França fins al Canal de la Mànega, travessar-lo també, i atracar finalment en un dels grans ports del nord d’Europa, com Rotterdam o Hamburg. Quina diríeu que és l’alternativa més habitual? La segona.

Per què la majoria de vaixells, podent descarregar en un port del Mediterrani, prefereixen rodejar tot Europa fins als ports del Mar del Nord? Pel motiu de sempre: infraestructures.

Tots els ports de la costa mediterrània catalana, valenciana i espanyola tenen el mateix problema: l’insuficient desguàs per terra. M’explico: la càrrega que porta un vaixell és descomunal. Utilitzant el cas dels contenidors -que és el més visual i fàcil de quantificar-, un portacontenidors típic pot transportar entre 3.000 i 10.000 contenidors, que, a la seva arribada, seran emmagatzemats temporalment a l’esplanada dels molls. Ara bé, què passa amb aquests contenidors un cop descarregats? No es quedaran al port per sempre. Part d’ells potser s’embarquen en altres vaixells, però l’altra part haurà de ser transportada per terra fins a la seva destinació. Cada contenidor ocupa més o menys el mateix que una caixa de camió. Us imagineu 10.000 camions l’un darrere l’altre? A una mitjana de 10 metres per camió, formarien una línia contínua des de Tarragona fins a Barcelona. I encara us pregunteu per què es col·lapsen les autopistes de Catalunya?

L’alternativa és, evidentment, el transport per ferrocarril. Però el trànsit de mercaderies a Espanya és gairebé testimonial. Segons el propi estudi del Corredor Mediterrani, a càrrec del Ministerio de Fomento, dels 283 milions de tones que es van transportar al llarg de les costes de Catalunya, País Valencià i Murcia el 2007, només 11 milions es van moure amb ferrocarril.

La raó d’això l’hem de buscar, un cop més, en les infraestructures: no són només les connexions port-ferrocarril el què falla, sino tota la xarxa nacional de mercaderies. Només pels problemes derivats del canvi d’ample de via a Portbou-Cerbère, un tren de mercaderies triga en recórrer el tram Barcelona-Perpignan (210 km) unes 11 hores. El resultat final no arriba als 2 km/h. Com a dada comparativa, la velocitat mitjana d’un ésser humà caminant és de 4-5 km/h.

Ens trobem, doncs, amb una sèrie de ports que, encara que rebin mercaderies, no poden distribuir-les eficientment per terra: són ports amb les vies de sortida escanyades, perspectives de creixement força tèrboles i un evident desaprofitament de la seva posició privilegiada, enmig de les principals rutes comercials mundials; són ports que, per molt que intentin ser atractius i competitius, veuen les seves capacitats mermades per la manca de possibilitats de transport terrestre.

L’Eix Mediterrani, llarga reclamació d’autoritats portuàries, cambres de comerç i empreses privades, entre altres, vindria a resoldre aquest problema. Entrant per la frontera francesa connectaria, sense problemes de canvi de via, amb gairebé tots els principals ports de l’Estat Espanyol: Barcelona, Tarragona, València, Cartagena i Algeciras, així com també alguns de secundaris (Castelló, Sagunt, Alacant, Almería, Motril i Málaga). Connectaria també amb els aeroports principals de Barcelona, València, Alacant i Málaga, així com els secundaris de Girona, Reus, Murcia i Almería. Tot plegat, la hinterland de la infraestructura comprendria només un 18% de la superfície d’Espanya, però fins a un 40% tant de la població com del PIB. Un 40%! Es diu aviat…

I per què és això bo? Doncs, com va escriure Ildefons Cerdà farà ja més de 150 anys:

El puerto no es solo el único verdadero centro de vida y acción de Barcelona sino que puede decirse que el puerto ha sido su primero y principal elemento de prosperidad, es su primera necesidad y su mayor esperanza de engrandecimiento.

Les paraules de Cerdà són tan vàlides llavors com ara, i tant per a Barcelona com per a la resta de ciutats costaneres del món: activitat portuària comporta activitat logística, comercial, industrial i econòmica. Les mercaderies no es descarreguen, classifiquen, carreguen i envien totes soles; i les plataformes logístiques que van associades als ports generen múltiples altres activitats, llocs de treball i riquesa. En un temps de crisi com és l’actual, amb un 20% d’atur, no haurien de ser prioritàries les infraestructures que generen activitat?

Des d’un punt de vista merament econòmic, és impossible entendre per què se segueixen prioritzant altres obres, com la recentment anul·lada línia d’AVE Toledo-Cuenca-Albacete, qualificada per la mateixa Renfe de “desastre”, amb una inversió de 3.500 milions d’euros, una mitjana de 9 viatgers/dia i uns costos operacionals de 18.000 €/dia (que donen uns impressionants 2.000 € per viatger), mentre el Corredor Mediterrani segueix ignorat, negligit i demorat. Però tothom sap que a Espanya les infraestructures no es planifiquen segons criteris racionals o econòmics, sino d’unitat nacional. En cap altre escenari té sentit que Espanya sigui el segon país en kilòmetres de línies d’Alta Velocitat, només per darrere de Xina, i que l’aposta preferida del Gobierno Central (tant d’un color com de l’altre) segueixi sent la unió amb França per mitjà de la Tavessa Central dels Pirineus, que passaria per excavar un túnel d’uns 70 km de longitud per enmig de la Serralada Pirinenca (!), per a connectar Madrid, via Zaragoza, amb el gran cul de sac de la xarxa ferroviària francesa: el ramal Bordeaux-Toulouse.

Només així s’entén que el govern espanyol no hagi inclós encara l’Eix Mediterrani entre les vies prioritàries a nivell europeu, mentre segueix invertint autèntiques fortunes (a títol informatiu, costa uns 25 milions d’euros construir 1 km de via d’alta velocitat, molt més si es tracta d’un túnel) en, com diria un conegut professor de l’ETSECCPB, “construir una línea de AVE entre Villabollullos de Arriba y Vilabollullos de Abajo”. Només així s’explica que, de les tres alternatives possibles per a la connexió transpirinenca (Mediterrània, Central i Atlàntica), es decanti per la pitjor a nivell d’inversió, d’impacte ambiental, de connectivitat i de benefici potencial.

I mentrestant Espanya, un dels països més beneficiats pels Fons de Cohesió europeus segueix inmersa en una crisi que ella mateixa s’ha buscat. Després d’haver-nos gastat els milers de milions que Europa ens regalava en obres innecessàries i sobredimensionades, que no generaven cap benefici econòmic, però, en paraules de l’anterior Ministra de Fomento, “defienden la unidad de España cosiendo el territorio con hilos de acero”, ens trobem que seguim sense haver fet res per impulsar els nostres agents de creixement. I així estem com estem: aturats i endeutats. I ens ho mereixem.

Només hi ha una manera de sortir de les crisis, i és creant riquesa. I només hi ha una manera de crear riquesa: generar activitat econòmica. I per a això sovint calen infraestructures. Però no són les infraestructures les que generen l’activitat: la capacitat de generar-la ha de sortir del propi territori (de les hinterlands 😉 ), la infraestructura només posa els mitjans. I aquest és un punt que les Administracions no sempre entenen. O no volen entendre.

En definitiva, siguis d’on siguis, t’interessa que una obra com l’Eix Mediterrani es tiri endavant. Ja siguis català, valencià, espanyol, europeu o asiàtic, siguis d’un cantó polític, de l’altre o de cap dels dos, et preocupi o no la planificació del territori, l’Eix Mediterrani et beneficia d’una manera o d’una altra.

T’importa el teu futur? Perquè llavors t’hauria d’importar l’Eix Mediterrani…

Fonts: 3cat24, ETSECCPB-UPC, Ferrmed, Institut d’Estadística de Catalunya, Lasprovincias.es, Ministerio de Fomento, Wikipedia, Youtube.com

On són les antípodes?

Sempre és arriscat començar una conversa amb “no sé si a vosaltres també us passa…”. No obstant, m’hi exposaré:

No sé si a vosaltres també us passa, pero jo sempre he sentit a parlar de les antípodes com una cosa que estava molt lluny, sense saber gaire bé què volia dir. Em pensava que eren un arxipèl·lag, alguna cosa així com les Azores o les Illes Caiman: les “Illes Antípodes”. Sona a platja i cocoters i a paradís fiscal, no?

Resulta que no.

A la pregunta “on son les antípodes?”, la resposta correcta és “depèn d’on et trobis”. De fet, si acceptem que dos cossos no poden ocupar exactament el mateix punt de l’espai, les antípodes són a un lloc diferent per a cada persona del món.

Això ja comença a sonar a màgia, o a massa pinyes colades preses sota la palmera, però tampoc no va per aquí. El què passa és que les antípodes no són un arxipèl·lag, ni una terra de fantasia, sino un concepte geodèsic.

Les antípodes no són altra cosa que el punt oposat del globus a aquell a què ens referim (o, per defecte, aquell en què ens trobem). És a dir, aquell al què arribaríem si poguéssim excavar un forat en línia recta cap avall passant a través del nucli i sortint per l’altra banda.

Passa que, sent el 70% de la superfície mars i oceans, l’absoluta majoria del món té les seves antípodes en l’aigua, de manera que les antípodes acaben sent un concepte una mica més avorrit que quan érem nens i ens imaginàvem que fent un forat arribaríem a la Xina o a Austràlia. En realitat, en l’absoluta majoria dels casos, no arribaríem a cap altre lloc que al fondo del mar, materile-rile-rile.

Mapa del món i de l’ “anti-món”. En taronja, les poques zones que coincideixen amb terra emergida en les seves antípodes. Podeu trobar la imatge a Wikipedia.

Però, per si algú té curiositat i temps lliure (una combinació que ha portat a la majoria dels grans descobriments de la Humanitat), pot entretenir-se una estona amb aquest link, on podrà trobar les antípodes de qualsevol punt del planeta. Descobrirà que, al capdavall, no haguéssim acabat ni a la Xina ni a Austràlia, si haguéssim pogut excavar aquell forat, sino en algún punt no gaire lluny de la costa de Nova Zelanda. Evidentment, sota el mar. Descobrirà també que, mentre pràcticament tota Europa té les seves antípodes passades per aigua, les de Madrid recauen sobre l’Illa Nord de Nova Zelanda.

I és que, per molt que vulgui, Madrid no té mar. Ni tan sols a les antípodes.